16 maig 2008

Tabarly


El nou de juny es publicarà el nou disc de Yann Tiersen; la banda sonora d'un documental sobre el mariner bretó Éric Tabarly.

De moment, se'n poden escoltar dos fragments —i dues cançons més, del disc que ha de sortir a la tardor— al Myspace de Yann Tiersen.



I també uns quants fragments en el tràiler de la pel·lícula...



Un altre Yann, Yann Queffélec, ha escrit la biografia de Tabarly. I en aquest vídeo en parla.




15 maig 2008

Manifest de l'Ebresfera

«Els blocaires volem sumar-nos al rebuig que el projecte de transvasament de l'Ebre a Barcelona ha generat a la societat civil del territori. Considerem que la mesura no està justificada i que la canonada que ha d'unir la xarxa del Consorci d'Aigües de Tarragona (CAT) amb la d'Aigües Ter-Llobregat (ATLL) serà una infraestructura permanent que perpetuarà la dependència hídrica de l'àrea metropolitana de Barcelona.

»- Per tot això, denunciem l'alarmisme i la manipulació que el govern català i l'Agència Catalana de l'Aigua estan fent de la falta d'aigua i de la insuficiència de les últimes pluges, per justificar el transvasament de l'Ebre a Barcelona. A més, reclamem una informació transparent sobre la millora de la situació dels pantans i també de les aigües subterrànies de les conques internes de Catalunya, ja que l'últim episodi de pluges també ha degut recarregar els aqüífers.

»- Denunciem que aquesta política respon als interessos especulatius que pretenen consolidar un model de territori insostenible, de creixement sense límits, que perjudica les Terres de l'Ebre i la resta de territoris perifèrics. Els transvasaments reforcen el consum d'aigua de les grans conurbacions urbanes i les noves zones residencials; generen més expectatives de consum insostenible, d'especulació urbanística, i de destrucció del territori, perquè al mateix temps també fomenten un ús desmesurat de l'aigua, tant a les cases com a les indústries. Els transvasaments no són la solució, sinó l'estalvi, la reutilització de cabals, la recuperació d'aqüífers contaminats i la dessalació.

»- Advertim que no es pot parlar de transvasament temporal degut a la sequera, ja que això és un insult a la intel·ligència de la població de Barcelona i de la resta del país. La mesura no contribuirà a canviar el model de gestió del consum, ja que no es revisaran ni es limitaran les concessions a indústries, urbanitzacions, nous regants o complexos turístics. L'ampliació del minitransvasament a Barcelona afavorirà un projecte, la interconnexió de xarxes, al qual la Generalitat va voler renunciar perquè no complia els principis de la nova cultura de l'aigua.

»- Fem una crida a la dignitat i la responsabilitat de la classe política de les Terres de l'Ebre, especialment als càrrecs electes de tots els partits polítics, perquè sàpiguen estar a l'altura i defensen els interessos del territori, davant d'aquest engany flagrant als ciutadans, que van acudir a les urnes confiant que els transvasaments ja havien quedat enterrats, i que Catalunya apostava per consolidar la nova cultura de l'aigua.

»- Reiterem la nostra oposició a qualsevol transvasament i a la interconnexió de xarxes inclosa en el decret de sequera, ja que obre la porta a d'altres transvasaments, i manifestem el nostre suport a la dignitat de les Terres de l'Ebre, a la Plataforma en Defensa de l'Ebre i qualsevol altra entitat o col·lectiu que compartisca la causa i l'objectiu d'aturar aquest tipus de projectes. Per tant, donem tot el suport a la convocatòria la manifestació del 18 de maig a Amposta, així com a les properes accions que en el mateix sentit es puguen anunciar en els propers dies.

»Ebresfera (Terres de l'Ebre), 15 de maig de 2008»


14 maig 2008

La concepció del relat

«...internet y el móvil suponen un giro tecnológico como lo supuso, en su escala, Gutemberg. Pero ¿va a cambiar la forma de escribir? Bueno, cambian nuestros sentidos y eso evidentemente se va a reflejar en la percepción, en nuestra mirada. Hoy vemos el mundo como una sucesión de flash, como un calidoscopio, más roto, en fragmentos. Pero también es cierto que las necesidades del relato, de la narrativa, van mucho más allá del dominio de una tecnología u otra. Está antes el relato que internet y para explicar ese mundo que está como un espejo roto necesitamos tener la concepción del relato...»

Manuel Rivas

07 maig 2008

Febre

Necessitava un llarg cap de setmana per tancar la carpeta, una carpeta que feia massa temps que era oberta i que havia de tancar definitivament, per continuar endavant. Havia de buidar completament «la» neurona, per poder-la tornar a omplir. Necessitava fer moltes coses i no fer res, no pensar en res, no estar pendent de res, per desbloquejar, per netejar del tot —del tot— la ment.

El cos ja havia fet net. Un dia em vaig llevar fet una coca, a trenta-vuit de febre. Després d'acomiadar els nens, que marxaven carregats cap a l'escola, i de trucar a la feina, que no hi aniria, que m'havia llevat fet una coca, a trenta-vuit, em vaig quedar clapat al sofà. Cap a migdia, el timbre de casa em va despertar d'un son apegalós inquiet feixuc. El carter em portava l'última comanda que havia fet a Amazon. Vaig desembolicar el paquet: les Microfictions, de Régis Jauffret; La mécanique du coeur, de Mathias Malzieu, el llibre i el disc, i també l'esperadíssim, després de l'excel·lent L'adversaire, del 2000!!!, Un roman russe, d'Emmanuel Carrère. En vaig llegir el text de la coberta:

«La bogeria i l'horror han obsessionat la meva vida. Els llibres que he escrit no parlen de res més. Després de L'adversaire, ja no podia més. En vaig voler escapar. Em va semblar escapar-ne estimant una dona i fent una investigació. La investigació se centrava en el meu avi matern, que després d'una vida tràgica va desaparèixer la tardor de 1944, i, molt probablement, per alguna raó relacionada amb el col·laboracionisme. Era el secret de la meva mare, el fantasma que turmentava la nostra família.

»Per exorcitzar aquest fantasma, vaig haver de seguir tot de camins arriscats. Em van arrossegar fins a un petit poble perdut de Rússia on em vaig quedar força temps, a l'aguait, a esperar que arribés alguna cosa. I aquesta cosa va arribar: un crim atroç. La bogeria i l'horror, una altra vegada...»

Lectura, de la bona, doncs, per a estona. Però no, no estava en condicions de capbussar-m'hi. No fins que no fes net, no fins que no tanqués definitivament la carpeta oberta. Em vaig estimar més, ves, mirar d'acabar El misteri de l'amor. Sí, una lectura ben poc original, però que s'adeia més amb el meu estat. Empiocat llangorós enfebrat, em vaig deixar portar per la musiqueta del llibre de Joan Miquel Oliver, com una cançó d'Antònia Font de 180 pàgines:

«quina quantitat de plàstic senyora, quina meravella, el meu material preferit, la forma, la textura i tots els colors del món, quin mal ús de la paraula no?, "això és de plàstic" com si fos de merda, i jo francament, no me puc imaginar res millor, tots els que teniu fills ho sabeu, quin descobriment, aquestes palanganes de cotxets, trenta cotxes-6€, els quits de neteja, els quits per anar a la platja, color carabassa, blau, verd i groc, normalment, les sandàlies, les pilotes, els tazos, els pianos, els clarinets, les flautes, els tambors, els parcs infantils, els tricicles, les disfresses, perruques, capells, màscares, globus, tot de plàstic, els mcdonalds, els estels, tota la família dels tapers, d'aquests grossos per guardar sabates, a les ferreteries tot de plàstic, els bolis, els foguers bic de trenta colors per triar, els playmobils, els spidermans, els powerrangers.... i els pokemons, per favor... heu tingut mai un pokemon a les mans? en fi, no insistiré...»
Havia d'acabar aquell llibre, havia de fer net, havia de tancar la carpeta. I tornar a començar...


22 abril 2008

SJ 2008

Cerrar los ojos

Triste recoger basura
entre los despojos que escribes de noche.
Tener unas manos curtidas por el orgullo
y con los ojos cerrados ver la noche
todavía más oscura.
Terrible pedir limosna
sintiendo el mar que cae de los dedos
como una lágrima humilde
que huye por tus ojos.
Triste tener la muerte encima
y proclamarlo a los cuatro vientos
que sin dirección alguna
viajan a ninguna parte.
Terrible escribir de una mirada
si perviven los recuerdos
y el alma de las palabras se desangra
en un interminable instante.

Kepa Murua


17 abril 2008

Aimé Césaire

(1913-2008)

Et nous sommes debout maintenant, mon pays et moi, les cheveux dans le vent, ma main petite maintenant dans son poing énorme et la force n'est pas en nous, mais au-dessus de nous, dans une voix qui vrille la nuit et l'audience comme la pénétrance d'une guêpe apocalyptique. Et la voix prononce que l'Europe nous a pendant des siècles gavés de mensonges et gonflés de pestilences,
car il n'est point vrai que l'oeuvre de l'homme est
que nous n'avons rien à faire au monde
que nous parasitons le monde
qu'il suffit que nous nous mettions au pas du monde mais l'oeuvre de l'homme vient seulement de commencer
et il reste à l'homme à conquérir toute interdiction immobilisée aux coins de sa ferveur
et aucune race ne possède le monopole de la beauté, de l'intelligence, de la force
et il est place pour tous au rendez-vous de la conquête et nous savons maintenant que le soleil tourne autour de notre terre éclairant la parcelle qu'à fixée notre volonté seule et que toute étoile chute de ciel en terre à notre commandement sans limite.
De Cahier d'un retour au pays natal

in illo tempore





10 abril 2008

Nos llibros

Catulu sabíalo. Y tamién, seique,
Rainer María Rilke, anque disimulaba.
Maiakovski (la pena d'él yera inda
más grande que'l Volga, más llarga)
decatóse d'ello nos últimos versos.
A nós díxonoslo Gabriel Ferrater
al final de la fiesta,
con palabres exactes
que falaben del dolor.
Nada queda
de la vida nos llibros.
Nos llibros
namás queda, de la vida, la ceniza.
Xuan Bello


Per cert, la nova editorial Adesiara ha publicat la traducció catalana —de Jordi Raventós— de l'esplèndida Història universal de Paniceiros, de Xuan Bello, que serà un dels meus llibres de SJ —si el trobo, esclar.

08 abril 2008

Autoedició 2.0

Una iniciativa d'Eduard Ribera:



Actualització:

I de Toni Ibàñez:



I més literatura 2.0.


07 abril 2008

wa yeah!



02 abril 2008

Bar Puerto

Avui ha estat un dia dur de debò. A les quatre la T. s'ha despertat, ha demanat un biberó i s'ha tornat a clapar. Però jo no. El tren de la son se m'ha escapat. Els nervis. A dos quarts de deu havia de fer les últimes proves de les últimes proves. I a les nou ja era a lloc. Tancat fins a tres quarts de quatre. D'aquí (a) dues setmanes, el resultat. Em conformo amb aprovar —potser no és gaire normativa aquesta construcció, d'acord, però l'alternativa..., no ho sé, em sembla artificiosa. A les quatre he agafat una bici del bícing i he anat fins a la Laie. Ara que tindré gairebé tot el temps del món —tot el temps del món que no treballi, tot el temps del món que em deixin els meus fills i les diverses obligacions— per llegir —i per escriure, més i millor— amb normalitat —si llegir és una normalitat—, m'ha semblat que ho havia de celebrar. Ho he celebrat, doncs, gastant-me seixanta euros en llibres; en quatre llibres, no us penseu: dos llibres d'aquells-que-has-de-llegir-perquè-tot-déu-els-ha-llegit i dos d'aquells-que-no-llegirà-ni-déu; quatre llibres d'autors vius!; tres novel·les i un llibre de poesia; quatre llibres en tres llengües diferents... Potser un dia d'aquests, si m'agraden prou, si em vaga, en parlaré. Després he passat per l'escola a buscar els nens; hem anat cap a casa; hem sopat; els grans han volgut veure la segona part el Barça i no els he sabut dir que no —diu que ha guanyat. He desat tots els apunts, les fotocòpies i les fitxes al prestatge més alt i més polsós de l'armari. Estic rebentat. Demà m'espera un altre dia dur, a la feina. Però me n'aniria a fer una cervesa al Bar Puerto...


Escolteu la cançó, si voleu.

Aspaldi-aspaldi saldu neban arima,
soilik geratzen jat gorputza.
Bizitzak askotan kolpatu nau baina
oraindik libre daukat bihotza.

Etorri zaitez, erdu, eskua emoizu,
goazen biok Bar Puerto aldera.
Sinistu, hangoa beste mundu bat dala.
Haindik ihes egin beharrik ez da.

Ondo zagoz zu.
Ni ondo nago,
izan gaiten hobeto.

Ikusiko ditugu uretan baleak,
ipurdi gizenak dantzan.
Entzungo, ume denborako kontu zarrak
itsaslamien ahotan.

Goazen, goazen, lehen bait lehen Bar Puertora,
naufrago galduen irlara.
Ez isiotu surik, ez egin seinalerik,
bueltako txaluparik ez da.


Em vaig vendre l'ànima fa molt de temps,
només em queda el cos, ara.
La vida m'ha maltractat, és cert,
però el meu cor encara és lliure.

Acosta't, vine, dóna'm la mà.
Anem-nos-en plegats al Bar Puerto.
Creu-me, allò és un altre món.
Ningú no té la necessitat de fugir-ne.

Estàs bé,
estic bé;
podríem estar millor.

Veurem les balenes,
culs enormes que ballen al mar.
Tornarem a escoltar, contades per sirenes,
les històries que vam viure d'infants.

Anem-nos-en,
anem-nos-en al Bar Puerto,
a l'illa dels nàufrags perduts.
No encenguis fogueres, no facis senyals,
no hi ha vaixells per tornar-ne.


28 març 2008

Bolaño

Més Bolaño... i més poesia –gràcies, R.


[I només falten quatre dies...]


14 març 2008

Una setmana blanca

No he escrit gaire aquesta setmana: un haiku —disset síl·labes, i amb una certa gràcia, m'han dit—, quatre apunts al Twitter, un parell de notes... He traduït bastant, però; però grisa literatura grisa, pàgines i més pàgines de grisa literatura grisa —m'hi va la feina.

M'he posat un parell de vegades davant l'ordinador, però al cap de mitja hora amb la pantalla en blanc —de vegades costa de despullar-se davant l'ordinador— ho he deixat estar i m'he estimat més de llegir el que altres, menys pudorosos, han escrit.

Volia parlar d'un blog de fa noranta anys, però n'han parlat força, i no sabria què dir-ne, potser que sembla escrit avui mateix:
«14 de març. — Ara, finalment, dóna gust de viure a Catalunya. La unanimitat és completa. Tothom està d'acord. Tots hem tingut, tenim o tindrem, indefectiblement, la grip...»

Volia parlar de blogs que acaben de néixer, però em sembla que és millor que els deixi parlar:
Notes de lletres
La matinada clara
Noves flors

Volia parlar dels llibres que he llegit o he començat a llegir..., dels versos, per exemple, de Juli Capilla:
Són les paraules que ens fan ser encara com som,
perquè som el motle precís, la mesura exacta,
de les paraules nostres.
I són aquestes, i no unes altres, les paraules
que han heretat els nostres fills i heretaran, anys a venir,
els fills dels fills dels nostres fills...
si la providència i el govern de torn
així ho permeten.

Volia parlar d'un parell d'eines molt i molt útils si navegues amb poc temps, des de la feina, per exemple: Instapaper i Taboo.

Volia parlar d'un planeta de prova que he «creat»: el planet jauss, però no sé si val la pena...

Volia parlar de tantes coses... Però res, al final res... O sí, potser sí, potser a poc a poc aquesta maleïda pantalla m'acaba d'arrencar gairebé un post...


12 març 2008

24 hores contra la censura a internet




Una iniciativa de RSF.


[Una convocatòria interessant, i sense censura.]

06 març 2008

Impedir que a los estúpidos se asocien los malvados...

Sovint em pregunten per què llegeixo el diari que llegeixo. Doncs perquè, entre altres raons, hi puc llegir articles saludables com aquest:

«Cautivos y desarmados ante las elecciones.—Antes de la cacería electoral, los cetreros de la política necesitan saber dónde está la corneja, si a la diestra o a la siniestra. Por eso encargan encuestas que, una vez interpretadas o proyectadas, permiten a los partidos augurar una victoria con las mismas garantías que da el vuelo del ave. Estos días, los editores hemos podido disponer también de nuestro muestreo, el que nos facilita la Federación de Gremios de Editores y que nos informa anualmente sobre la lectura en España, es decir, sobre la caída a plomo de la corneja, herida de muerte. Es una encuesta tan poco fiable como las de intención de voto, pero en un mundo de ciencia borrosa no veo por qué no puede tener una lectura de aproximación política.

»Las conclusiones del informe son las de siempre: sólo leen libros de modo permanente 15 millones de españoles, y leen más las mujeres, los jóvenes, los universitarios, los que tienen empleo y los que viven en ciudades de más de un millón de habitantes. ¿Qué debe votar esta población lectora? No lo sabemos, pero una parte del voto debe de ser progresista, otra conservadora y otra abstencionista. Los 23 millones que no leen (el informe cubre un universo de 38 millones de españoles mayores de 10 años) son personas por encima de los 55 años, amas de casa, jubilados, parados, gentes con estudios primarios y que viven en poblaciones que no sobrepasan los 10.000 habitantes. ¿Qué votan? Tampoco lo sabemos, pero estas categorías coinciden con el perfil histórico de los votantes conservadores.

»El informe permite, como los sondeos políticos, todo tipo de cábalas, eso sí, casi todas inútiles, porque la pregunta básica exige una respuesta unívoca. "¿Le gustan a usted los libros?" es como preguntar: "¿le gusta a usted pegar a su pareja?". Da mucha vergüenza decir la verdad. Sin embargo es seguro que algunos maltratan y otros leen. Al parecer, unos 13 millones de personas lo hacen (leer, digo) por puro entretenimiento, mientras que un millón y medio largo lee para mejorar su nivel cultural. De los 13 millones que leen por ocio, 11,5 leen novelas y cuentos y del millón y medio que leen para mejorarse, sólo ese medio lee ensayo.

»Entre los 25 libros más leídos de 2007 no hay ni una sola novela de verdadera calidad literaria. La mayor lectura se concentra en un puñado de títulos, que son los más vendidos con diferencia: La catedral del mar, Los pilares de la tierra, El Código da Vinci, La sombra del viento, Ángeles y demonios, Harry Potter ("esa horrible porquería", que dijo Harold Bloom) y similares (El Quijote y la Biblia aparecen en la lista como el séptimo y el undécimo más leídos, pero todos sabemos que se trata de un sesgo estadístico, es decir, de una mentira vergonzante. Por la misma razón, pero en sentido contrario, no aparece Mortadelo y Filemón). Entre esos 25 libros no hay ningún livre de savoir, es decir, de filosofía, ciencia, historia o crítica.

»Estos datos son compatibles con los que nos viene ofreciendo el Informe PISA: en matemáticas, ciencia y comprensión lectora, España ocupa el puesto 38 de 55 países auditados, por detrás de Polonia, Bulgaria o Grecia. Y, tras Malta y Portugal, es medalla de bronce en abandono escolar. Claro que el Informe PISA también podría estar manipulado, por lo que es recomendable desarrollar un trabajo de campo: les propongo que sigan los programas de concursos televisivos en los que se pone a prueba la formación cultural de algunos ciudadanos. Asómense ustedes, por ejemplo, al concurso llamado Pasapalabra. Se trata, para ganar un dinero, de decir las palabras que corresponden a definiciones que da el conductor del programa, desde la A a la Z. Si el concursante primero no la sabe dice "Pasapalabra" y cambia el turno al segundo. Pues bien, si dejamos de lado rarísimas excepciones, el régimen normal del concurso es así: el conductor dice, por ejemplo, "empieza por A: bebida espiritosa que se saca del vino"; respuesta: "aguardiente". Sigue el conductor pasado un turno: "empieza por B: dramaturgo español laureado con el Nobel en 1922"; respuesta: "Pasapalabra". Un turno después, "empieza por C: nombre de pila de la esposa de Sarkozy"; respuesta: "Carla". Un turno después: "empieza por D: reducción de la circulación fiduciaria"; respuesta: "Pasapalabra". Y así hasta la Z.

»La frecuentación de las categorías vacías en el informe de los editores y la de las categorías llenas en el Informe PISA, implica pensar, un esfuerzo que, como advirtió Marc Bloch, repugna a la pereza espiritual de la mayoría de los hombres. Por eso, desde antiguo, una minoría avispada, consciente de la ventaja que le daba esa pereza, la condonó en nombre de la religión y la política y dedicó su vida a meter en la cabeza de los demás, muy a menudo por el eficaz procedimiento de rompérsela, que debían abandonar la funesta manía de pensar, porque ellos ya pensaban por todos. Así nacieron los políticos y los sacerdotes, esto es, los clérigos, que pensaron por los seglares y los profanos, esto es, los legos, que no advirtieron que la ignorancia es un mal.

»Ahora los clérigos nos convocan a las urnas para la liturgia cuatrienal, pero cautivos y desarmados intelectualmente como estamos, ¿qué podemos hacer? Creen los clérigos que los legos somos analfabetos funcionales, y así nos tratan. Pero clérigos analfabetos los hay a docenas en los Parlamentos y en los Sínodos, en las Academias y en las Universidades. También nos suelen tomar por tontos, pero como establece la Segunda Ley Fundamental de la Estupidez, de Cipolla, "la probabilidad de que una persona sea estúpida es independiente de cualquier otra característica suya"; es decir, que la estupidez está uniformemente distribuida según una proporción constante. Por eso se aplica por igual a los clérigos. Entre los ministros, diputados, jueces y prelados se encuentra el más exquisito porcentaje de individuos estúpidos cuya capacidad de hacer daño al prójimo es infinitamente mayor que la de los estúpidos legos.

»Votemos lo que votemos, las elecciones generales del 9 de marzo alumbrarán una proporción constante de estúpidos entre los políticos de uno y otro signo. Eso no tiene remedio. Como no lo tiene su indigencia intelectual, que despliegan en declaraciones, debates y entrevistas. Cuando Zapatero o Rajoy son entrevistados, parecen malos estudiantes que acaban de memorizar los temas para capear el examen. Van a piñón fijo, sin salirse del guión para no desnortarse. No son capaces, al hilo de las preguntas, de hacer un quiebro al amparo de una cita literaria, una referencia científica, un dato económico ajeno a los que les han hecho memorizar. Como todos vimos en el primero de los debates, su discurso adopta las cuatro formas que, según Ferrater Mora, reviste la tontería: "la flagrante contradicción, la odiosa retórica, la terca incomprensión y la omnipresente trivialidad". Carentes de recursos, no cabe en ellos la facecia ingeniosa o el retruécano chocante. ¿Les han oído alguna vez citar a un clásico con solvencia? Quizá lo hagan en reuniones internacionales al desplegar su fabulosa capacidad para las lenguas y las culturas extranjeras.

»Así están las cosas. Prendidas con los alfileres de nuestra venerable indigencia y de su fatal simpleza. Es comprensible que estemos tentados de pedir el finiquito. Pero nos equivocaríamos. Porque el 9 de marzo sí hay algo que podemos hacer los legos y que tiene todo el sentido: impedir que a los estúpidos se asocien los malvados, aquellos que, con engaños y zalemas, buscan un beneficio para sí a costa del perjuicio de muchos otros. Como Aznar, que nos llevó a la guerra sin nosotros quererlo; como Acebes, que no nos supo proteger del terrorismo islámico y quiso engañarnos endosándoselo a ETA; como Cañete, que culpa a los inmigrantes del colapso de la sanidad pública; como Rouco, que clama contra el matrimonio civil de los homosexuales pero calla ante sus sicarios pedófilos; como Rajoy, que se presenta sin vergüenza como el defensor de los "currantes"...

»Esta vez, votemos contra. Aunque sólo sea por defender nuestra inteligencia insultada, para que no tengamos que decirnos nunca, como los labriegos de mi segunda patria, "Mexan enriba de nós e hai que dicir que chove" [Nos mean encima y hay que decir que llueve].»

Gonzalo Pontón, a El País, 05/03/2008.

Hi estic bastant d’acord, però estic una mica fart d’haver de votar, si voto, sempre en contra...

[Una notícia excel·lent.]